El que no t'han explicat del capítol 12 de la segona temporada



I ja només resten tres capítols per acabar aquesta segona temporada, els tres darrers capítols, el 13, el 14 i el 15.

I en aquest capítol 12 hem intentat explicar que sents quan et diuen que tens càncer però d’una manera ben diferent a la primera temporada o en moments de la segona... Ja hem vist abans que és patir, no superar-ho, enfonsar-se...

Però de vegades la intensitat és tan gran que no la pots pair, no és pot explicar d’una manera normal, necessites la imaginació, la bogeria, el somni... El capítol 11 i 12 en realitat són un sol capítol. Són dos blocs que parlen del que passa quan et diuen que el càncer ha tornat d’una manera que no t’esperes i que és difícil d’assumir...

Podíem haver vist el dolor, els dubtes, la por... O resumir tot el que sent el Lleó en les dues preguntes que sempre et fas quan torna el càncer: 1) Per què a mi? 2) Continuo lluitant?

Els quatres cops que m’han detectat càncer, sempre m’he preguntat això... Sempre a mi mateix, sempre molt interiorment... Sempre tot ha estat molt endins.

Les dues preguntes les respon aquest capítol fent un homenatge al mestre Frank Capra. I si a “Que bello es vivir”, el protagonista es preguntava com seria la seva vida si no hagués nascut, aquí ens preguntem com seria la vida del Lleó sense la malaltia.

Qui no s’ha preguntat quan torna a tenir càncer això s’acabarà alguna vegada? El dubte de qui series si no tinguessis la malaltia, en qui et convertiries. Evadir-te de la realitat... I és que tot és un gran somni en el cap del Lleó, un somni necessari.

I és clar, en el somni veiem que sense ell no existiria el grup. I sense el grup, no hi hauria la força dels Polseres, i el Roc, la Cris, el Jordi i el Toni no serien els mateixos.

I és que una vida n’acaba tocant tantes i mutant tantes altres…

És dur descobrir que la malaltia et treu coses però et regala d’altres. És el “pack” sencer, no el pots dividir ni pots escollir.

I és per això que les primeres dues parts dels capítols parlen del perquè jo. I la darrera és la decisió: lluitar o no lluitar. Mai he pensat que sigui de covards llençar la tovallola. Fins on ha de lluitar una persona per què se la consideri valenta? Quants càncers ha de passar? Quant dolor ha de suportar?

El Lleó acaba el capítol decidint que no vol seguir lluitant. I com diu en l’escena amb l’Andrade, de vegades quan entres a l’hospital t’expliquen que et passarà els cinc anys si tot va bé i els següents si tot va malament, però et mai et parlen d’abandonar.

M’emociona aquest final. Ens resten tres capítols…tinguem les polseres ben amunt..

La millor frase: “Abandonar mai estava en aquell croquis, per què? “ 

La millor seqüència: Tota la seqüència final de la Doctora Andrade. M’emociona i em toca molt.

Ens veiem al capítol 13. I per vosaltres quina és la seqüència favorita? 

Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles