El que no saps del capítol 13 de la segona temporada

I ja el tenim fora. 25 capítols més tard, el Lleó és fora de l’hospital... És una alta voluntària, però, com vam comentar en el blog anterior, de vegades per lluitar amb força has d’abandonar, i per abandonar has d’haver lluitat amb moltes forces...

És un capítol dur, perquè marxar sense l’alta sempre ho és... Jo també vaig tenir aquest tres per cent: em van donar un mes de vida, però em van dir que marxés a gaudir de l’últim mes en una illa... 

La vida de vegades és complicada, de vegades no queden moltes sortides... Però us puc assegurar que marxar amb gent que t’estima és mitja victòria... M’agrada l’esforç que fa el Jordi: d’alguna manera és el que necessita fer perquè l’Ignasi desaparegui de la seva vida.. Ser valent és complicat, però la vida que cadascun d’ells té a dins repartida és la força que sempre et portarà pel camí correcte....


Fins que el Jordi no ha trobat el seu camí, fins que no ha lluitat de veritat, la vida que portava a dins era amb ell.. Cuidant-lo, vigilant-lo, aconsellant-lo... Gràcies, Ignasi, per fer la teva feina, i ara ja pots marxar... Tot està bé, a la teva vida... La teva mare, el teu amic... Ara pots marxar... Gràcies, Mikel... Ets gran...

Queden dos capítols, dos capítols fora de l’hospital, dos capítols que marcaran el final d’aquesta temporada... Per mi, personalment, són els dos millors capítols de la temporada, són els que parlen de ser valent o ser covard, de quant de dolor ha d’aguantar una persona, de què significa la lluita, i de les decisions... Del perquè d’aquesta segona temporada...

No us vull avançar res, perquè vull viure amb vosaltres aquests dos últims capítols... Patir, somriure i tots junts somiar amb la tercera... 

Per ara, el que és segur és que els petits (Dani, Mariona i Lucas) queden allà ingressats i buscaran el seu grup de Polseres... I jo m’imagino que trobaran el Joan i serà el llest, i la Núria (la noia en coma), que serà la imprescindible, i tots junts hauran de buscar el guapo... Sempre és l’últim que es troba... Però la noia, el líder i el segon líder que seria el líder si no hi hagués el líder estic segur que els trobaran... I és que a l’hospital tot es repeteix...

La millor frase: la conversa final entre la doctora Andrade i el Mir Josep: “De vegades s’ha d’acceptar que la medicina no té totes les solucions”... Per viure cal viure... 




La millor seqüència: veure fora el Lleó i els Polseres... Marxar de l’hospital on hem viscut tant de temps amb ells... I l’“em deixaré trobar” de l’àngel...

Ens veiem al capítol 14. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? I recordeu que per lluitar amb força has d’abandonar, i per abandonar has d’haver lluitat amb moltes forces...

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”