Últim capítol de la temporada

I hem arribat al darrer capítol d’aquesta temporada. La sèrie va començar en la ficció un 22 d’abril. L’endemà, el dia de Sant Jordi, tallaven la cama al Jordi... I la segona temporada de la sèrie ha acabat un 22 d’abril en la realitat, i demà és Sant Jordi... Absolutament increïble, aquesta casualitat no buscada!

I com he estat comentant en aquest blog, tota la temporada ha anat sobre la valentia i sobre la covardia, sobre el càncer a l’adolescència i sobre el que significa estimar i ajudar i deixar-se estimar i deixar-se ajudar.

El Lleó ha trobat el seu final... Com us explicava fa unes quantes setmanes, per lluitar amb forces has d’haver abandonat i per abandonar has d’haver lluitat amb forces. I això és el que ha fet tota aquesta dura temporada, en què ha tingut tantes i tantes pèrdues...

I per fi s’ha deixat ajudar. Crec que ja tocava que es deixés ajudar, i estic segur que amb l’ajuda dels seus amics trobarà un bon final, com jo també vaig trobar el meu quan em vaig deixar ajudar. Tots dos compartim un 3% de possibilitats i no tinc cap dubte que trobarà molta vida, que se’n sortirà.

Mirant el final, sentint el Benito, veient les mirades dels seus amics, he tornat a plorar, com passava quan ho vivies, quan senties aquells moments tan èpics, en què perdies amics, en què dividies vides per multiplicar-les, en què deixaves de tenir por de la mort i somiaves en el dia que a la televisió sortís una sèrie que parlés d’allò, del que sentíem, del que érem i de la felicitat que teníem...

Gràcies a molta gent. Gràcies al Pau per capitanejar aquest vaixell amb mestria. Gràcies, mestre i amic. Gràcies a la gent de TV3 i a la gent de Filmax per confiar tant en la sèrie i estimar-la i fer-la gran. Sabeu qui sou i sabeu que sou part d’aquest èxit. Sabeu que la sèrie és vostra i sé com l’estimeu. Gràcies a la Mònica Terribas per proposar-me fer aquesta sèrie. Mai oblidaré el regal que em vas fer. Gràcies a tot l’equip tècnic i artístic. Tots vosaltres heu estimat tant aquesta sèrie que és vostra i té part del que sou. Gràcies als sis polseres, perquè en sou l’ànima. Us estimo com a germans. Sense cap d’aquesta gent de la llista res d’això no hauria passat. Tots són iguals d’importants.

I gràcies a vosaltres, públic. Sou els artífexs que “Polseres vermelles” existeixi. Sou increïbles. Us estimo a tots perquè l’heu feta gran!!! Sou increïbles.

La veritat és que escric això i m’emociono... Sembla un comiat. I per ara ho és. Tornarem. Estic segur que quan els nostres protes creixin tornarem. I explicarem el càncer en adults, com el vam explicar en nens i adolescents.

No deixeu de creure en els somnis, no deixeu de ser tan increïbles, no deixeu de tenir les polseres ben amunt! Us estimo i us enyoraré. ¡¡Polseres amunt!!


Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”

El que no saps del penúltim capítol de la segona temporada

En aquest capítol, tots els Polseres acaben fora de l’hospital. I quan ets fora, vols fer tot el que no has pogut fer a dins... De vegades són coses petites; de vegades són les més importants de la teva vida, les que més tenies pendents...

I això és el que sent el Lleó quan surt: necessita fer les coses importants de la seva vida... Jo, com el Lleó, vaig tenir la sort que el meu pare (en el seu cas és la seva mare) va escriure llibretes durant els 10 anys. El meu pare va apuntar tot el que era important, tan mèdicament com de manera vital... Aquelles llibretes són part de qui sóc, i us puc assegurar que seran l’herència vital més important que tindré... Entenc per què les ha de buscar... En aquelles llibretes hi ha una part de qui és i una part de qui serà... 

I les has d’acabar, has de posar una línia vermella horitzontal quan estiguis curat... I no pots decidir marxar sense saber qui ets...

I encara que els seus amics no ho acabin d’entendre, aquest viatge és un comiat, un final... I a la seva manera, s’acomiada del seu pare, li diu tot el que necessita dir-li... De vegades es fa molt complicat i molt dur, no entendre per què no t’han vingut a veure... 

I també neda al mar, en llibertat, amb els seus amics, i va de festa, i menja tot el que vol...

I, finalment, té aquell moment tan preciós amb la Cris, la fa partícip del seu secret, de les seves llibretes, i hi ha màgia... M’encanta aquell moment, crec que els dos personatges s’ho mereixien des de feia temps... De vegades les sèries són honestes amb els seus protagonistes i els dóna tot el que durant tants capítols els ha tret...

Només queda un capítol, Polseres... Un i s’acabarà la segona temporada... I, sembla increïble, la sèrie va començar un 22 d’abril en la ficció (l’endemà li tallaven la cama al Jordi, i era Sant Jordi) i ara la sèrie s’acabarà un 22 d’abril en la realitat... Misteris, anònims de Déu, sort o coincidència...

La millor frase: “Se t’il·lumina la cara, quan parles de la teva mare...”: la Cris parlant amb el Lleó...

La millor seqüència: la Cris i el Lleó, la platja i les llibretes... L’amor i el sexe...

Ens veiem al capítol 15, l’últim. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? Només queda un capítol... I recordeu que per lluitar amb força has d’abandonar i per abandonar has d’haver lluitar amb moltes forces... 

Polseres amunt!!!

Albert Espinosa

El que no saps del capítol 13 de la segona temporada

I ja el tenim fora. 25 capítols més tard, el Lleó és fora de l’hospital... És una alta voluntària, però, com vam comentar en el blog anterior, de vegades per lluitar amb força has d’abandonar, i per abandonar has d’haver lluitat amb moltes forces...

És un capítol dur, perquè marxar sense l’alta sempre ho és... Jo també vaig tenir aquest tres per cent: em van donar un mes de vida, però em van dir que marxés a gaudir de l’últim mes en una illa... 

La vida de vegades és complicada, de vegades no queden moltes sortides... Però us puc assegurar que marxar amb gent que t’estima és mitja victòria... M’agrada l’esforç que fa el Jordi: d’alguna manera és el que necessita fer perquè l’Ignasi desaparegui de la seva vida.. Ser valent és complicat, però la vida que cadascun d’ells té a dins repartida és la força que sempre et portarà pel camí correcte....


Fins que el Jordi no ha trobat el seu camí, fins que no ha lluitat de veritat, la vida que portava a dins era amb ell.. Cuidant-lo, vigilant-lo, aconsellant-lo... Gràcies, Ignasi, per fer la teva feina, i ara ja pots marxar... Tot està bé, a la teva vida... La teva mare, el teu amic... Ara pots marxar... Gràcies, Mikel... Ets gran...

Queden dos capítols, dos capítols fora de l’hospital, dos capítols que marcaran el final d’aquesta temporada... Per mi, personalment, són els dos millors capítols de la temporada, són els que parlen de ser valent o ser covard, de quant de dolor ha d’aguantar una persona, de què significa la lluita, i de les decisions... Del perquè d’aquesta segona temporada...

No us vull avançar res, perquè vull viure amb vosaltres aquests dos últims capítols... Patir, somriure i tots junts somiar amb la tercera... 

Per ara, el que és segur és que els petits (Dani, Mariona i Lucas) queden allà ingressats i buscaran el seu grup de Polseres... I jo m’imagino que trobaran el Joan i serà el llest, i la Núria (la noia en coma), que serà la imprescindible, i tots junts hauran de buscar el guapo... Sempre és l’últim que es troba... Però la noia, el líder i el segon líder que seria el líder si no hi hagués el líder estic segur que els trobaran... I és que a l’hospital tot es repeteix...

La millor frase: la conversa final entre la doctora Andrade i el Mir Josep: “De vegades s’ha d’acceptar que la medicina no té totes les solucions”... Per viure cal viure... 




La millor seqüència: veure fora el Lleó i els Polseres... Marxar de l’hospital on hem viscut tant de temps amb ells... I l’“em deixaré trobar” de l’àngel...

Ens veiem al capítol 14. I per vosaltres, quina és la seqüència favorita? I recordeu que per lluitar amb força has d’abandonar, i per abandonar has d’haver lluitat amb moltes forces...

Albert Espinosa
Creador de “Polseres vermelles”

El que no t'han explicat del capítol 12 de la segona temporada



I ja només resten tres capítols per acabar aquesta segona temporada, els tres darrers capítols, el 13, el 14 i el 15.

I en aquest capítol 12 hem intentat explicar que sents quan et diuen que tens càncer però d’una manera ben diferent a la primera temporada o en moments de la segona... Ja hem vist abans que és patir, no superar-ho, enfonsar-se...

Però de vegades la intensitat és tan gran que no la pots pair, no és pot explicar d’una manera normal, necessites la imaginació, la bogeria, el somni... El capítol 11 i 12 en realitat són un sol capítol. Són dos blocs que parlen del que passa quan et diuen que el càncer ha tornat d’una manera que no t’esperes i que és difícil d’assumir...

Podíem haver vist el dolor, els dubtes, la por... O resumir tot el que sent el Lleó en les dues preguntes que sempre et fas quan torna el càncer: 1) Per què a mi? 2) Continuo lluitant?

Els quatres cops que m’han detectat càncer, sempre m’he preguntat això... Sempre a mi mateix, sempre molt interiorment... Sempre tot ha estat molt endins.

Les dues preguntes les respon aquest capítol fent un homenatge al mestre Frank Capra. I si a “Que bello es vivir”, el protagonista es preguntava com seria la seva vida si no hagués nascut, aquí ens preguntem com seria la vida del Lleó sense la malaltia.

Qui no s’ha preguntat quan torna a tenir càncer això s’acabarà alguna vegada? El dubte de qui series si no tinguessis la malaltia, en qui et convertiries. Evadir-te de la realitat... I és que tot és un gran somni en el cap del Lleó, un somni necessari.

I és clar, en el somni veiem que sense ell no existiria el grup. I sense el grup, no hi hauria la força dels Polseres, i el Roc, la Cris, el Jordi i el Toni no serien els mateixos.

I és que una vida n’acaba tocant tantes i mutant tantes altres…

És dur descobrir que la malaltia et treu coses però et regala d’altres. És el “pack” sencer, no el pots dividir ni pots escollir.

I és per això que les primeres dues parts dels capítols parlen del perquè jo. I la darrera és la decisió: lluitar o no lluitar. Mai he pensat que sigui de covards llençar la tovallola. Fins on ha de lluitar una persona per què se la consideri valenta? Quants càncers ha de passar? Quant dolor ha de suportar?

El Lleó acaba el capítol decidint que no vol seguir lluitant. I com diu en l’escena amb l’Andrade, de vegades quan entres a l’hospital t’expliquen que et passarà els cinc anys si tot va bé i els següents si tot va malament, però et mai et parlen d’abandonar.

M’emociona aquest final. Ens resten tres capítols…tinguem les polseres ben amunt..

La millor frase: “Abandonar mai estava en aquell croquis, per què? “ 

La millor seqüència: Tota la seqüència final de la Doctora Andrade. M’emociona i em toca molt.

Ens veiem al capítol 13. I per vosaltres quina és la seqüència favorita? 

Albert Espinosa
Creador de Polseres Vermelles

Andreu Rifé - Fil de llum

Quan sento que tot s'ha acabat, 
que no sé aixecar el cap, 
que no tinc forces per continuar cap endavant. 

Quan sento que m'he fet petit, 
que ja no crec en mi, 
que el món continuaria igual si jo no fos aquí. 

Llavors m'esforço a recordar 
la teva cara al meu davant, 
la meva orella escoltant 
la teva veu, baixet parlant. 

Dient que guanyar-me el destí 
només dependria de mi. 
I vaig prometre pendre el repte 
a partir d'aquell instant. 

Respira, espera, aixeca't sense pressa. 
Inspira, refesta, la vida al món t'espera. 
" 
Respira, espera, aixeca't sense pressa. 
Inspira, refesta, la vida al món t'espera. 

Quan sento que res té sentit, 
que el món està girat, 
que no sé com posar un peu a terra i recomençar. 

Quan sento que no queda res 
pel que sempre he lluitat, 
i cau cada desig que m'ajudava a avançar. 

Torno altre cop a recordar 
la teva cara al meu davant, 
la meva orella escoltant 
la teva veu baixet parlant. 

Dient que guanyar-me el destí 
només dependria de mi. 
I vaig prometre pendre el repte 
a partir d'aquell instant. 

Respira, espera, aixeca't sense pressa. 
Inspira, refesta, la vida al món t'espera. 
" 
Respira, espera, aixeca't sense pressa. 
Inspira, refesta, la vida al món t'espera. 

http://www.youtube.com/watch?v=B5_mm9-dZdo

La cançó que representa a "polseres" en aquesta segona temporada.

Teràpia de Shock - Sense tu

És de nit.. 
és tot fosc... 
estic sol i no hi ha ningu... 
és de nit... 
un record... 
dins el cor, ella hi és a dins... 
els seus ulls són brillans 
i un sumriure extrabagan 
ja no i és l'he perduda 
va marxa lluny del meu abast 
i sempre estara el meu cor... 

sense tu jo no puc 
sense tu si no i ets 
sense tu jo no soc ningu... 
sense tu jo no puc 
sense tu si no i ets 
sense tu jo no soc ningu... 

és de nit... 
és tot fosc.. 
no estic sol no u estic 
tu estas amb mi 
i els teus ulls són brillans 
i un sumriure extrabagan 
i sempre estarà el meu cor... 

sense tu jo no puc 
sense tu si no i ets 
sense tu jo no soc ningu... 
sense tu jo no puc 
sense tu si no i ets 
sense tu jo no sóc ningu.. 

nooohhoo 

si no estas aqui 
si no estas amb mi 
jo no et puc mirar 
jo no et puc sentir 
si no estas aqui 
si no estas amb mi 
jo no et puc tucar 
jo no et puc bassar 
i sempre estaràs el meu cor.... 

és de nit....

http://www.youtube.com/watch?v=x_Zd3KoEtRk

Aquesta cançó va triomfar a la primera temporada de "polseres vermelles".

"Polseres vermelles" ja és disc d'or

El disc, editat per Música Global Discográfica, ha arribat a 30.000 còpies venudes, i ha superat la xifra de 20.000 que marca l'arribada a Disc d'Or i continua amb pas ferm el seu camí cap a la fita de Disc de Platí. El disc s'ha situat també en el segon lloc del rànquing de Top Àlbums de l'iTunes.

 

El tema principal del CD és la cançó "Fil de llum", que interpreta el cantant i actor Andreu Rifé, el doctor Josep a la sèrie. Per a Rifé, l'èxit de la cançó es deu al suport d'una producció que ha seduït Catalunya i que parla d'un tema universal, la superació d'un mateix. Rifé va dir al gener, quan es va estrenar la segona temporada, que la cançó va néixer "a partir d'una experiència personal, i tant s'hi pot identificar un malalt com un atleta o un violinista abans d'un concert".

En els 15 capítols de la segona temporada sonen temes de grups i cantants diversos, com ara Gossos, Beth o Lax'n'Busto. En  total, són 21 cançons. Un disc -diu Àngel Lacalle, cap de Projectes de TV3- que reuneix el bo i millor de totes les cançons que desfilen capítol a capítol per donar-hi la força de les sensacions i l'atmosfera d'un món que viu entre el dolor i l'esperança. Descriu -afegeix- un paisatge i un escenari sonor i musical propi, català.

El CD de la sèrie també recull temes de la BSO, aquella música que acompanya l'espectador en la tristor, en l'aventura o la nostàlgia. L'autor ha estat el compositor Arnau Bataller i va ser enregistrada amb l'Orquestra Simfònica al Gran Teatre del Liceu.

Les cançons incloses al CD de "Polseres vermelles"

1. "Fil de llum", Andreu Rifé
2. "Podré tornar enrere", Beth
3. "Res tornarà a ser igual", Gossos
4. "Tota la nit", Teràpia de shock
5. "Santa Nit", Damià Olivella
6. "No és massa tard", Lax'n'Busto
7. "De vegades", Le croupier
8. "5.000 nits", Josep Thió
9. "Bicicletes", Blaumut
10. "Enamorats", Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
11. "Herois del segle XXI", Miquel Abras
12. "Nana per a nenes modernes", 4t 1a
13. "Quan es faci fosc", Sopa de Cabra
14. "Ales de sang", Èric Vinaixa
15. "Futur incert", Sanjosex
16. "Pensaments", Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
17. "Que tinguem sort!", Lluís Llach
18. "De bosc II", Pau Vallvé
19. "1979", Joan Dausa i els tipus d'interès
20. "Polseres èpic", Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
21. "Sense tu", Teràpia de shock

Les millors frases de "Polseres vermelles"

Frases del Lleó 

A la Cris:
"Si te'n vas, em curaré més ràpid."

Als metges, quan sap que torna a tenir càncer:
"Això és una putada,, això ho hem de negociar!"

A la Rym:
"Jo de tu m'afaitava els cabells abans que et caiguessin. Aqui t'has d'avançar als esdeveniments."

Al Benito:
"Tens càncer, tu? No.  Tens 17 anys? Oi que tampoc? Doncs passa de mi!

A la Cris:
"Jo també he conegut algú. Estem mig començant una història. És una tia collonuda. I també té càncer. Es diu Rym. Mola també que tinguem les nostres històries, així podrem tornar a ser amics, com al principi dels 'polseres'."

A la Cris, quan és a la UCI:
"Sé que no sóc el teu príncep blau, però per si de cas... "

Als "polseres" quan està a punt de fer 18 anys: 
"El Lleó menor d'edat va viure bastant putejat. Potser el Lleó major d'edat té més sort..."
 
Als metges, quan sap que té un 3% de possibilitats de sobreviure:
"Jo vull una vida normal, amb problemes normals com tothom, sense el puto càncer!"

Al doctor:
"Tens un o dos collons?" 

Als "polseres" quan decideix demanar l'alta:
"Jo no vull morir en captivitat. Jo necessito ser lliure."

Frases del Benito 
Quan el Lleó està a punt de rebre l'alta mèdica:
"És el dia més feliç per a mi. El Lleó deixarà d'estar en captivitat."

Quan sap que el Lleó torna a tenir càncer:
"Si hi ha algú a dalt, el cabró un dia se les veurà amb mi. Que es prepari."
"Quan creus que coneixes totes les respostes, arriba l'univers i et canvia totes les preguntes."
"Suposo que t'has tallat els cabells per buscar la teva força, però potser la teva valentia és en un altre lloc."

Frases de la Cris
Quan visita la doctora per la recaiguda:
"El Lleó em va fer fora de la seva vida, a ell l'únic que li preocupa és la seva malaltia." 

Cris a Rym, per telèfon, fent veure que són infermeres:
(Cris) -"Sort amb la noia del pit, digue-li que no s'ho prengui tan a pit."
(Rym) -"Tu sort amb les anorèctiques, digue'ls que, a vegades, la imatge no ho és tot, si no mira la noia sense pit."

Frases de la Rym 
Al Lleó:
"No m'han tocat mai el pit que perdré."

A la Cris:
"Que no veus que la vida no et pertany només a tu? Que d'alguna manera també pertany als altres que t'estimen?"

Al Lleó:"Puc viure sense tu. A més, així em quedo el llit de la finestra. "
"Tu no compleixes les teves promeses, perquè a mi em vas prometre que vindries a la UVI i no vas venir."

Al Mercero:
"Tu de què vas, tio? Em coneixes? Ets metge? No, oi? T'han tret un pit, Mercero? T'han tret la polla per dir-me això? Oi que no? Doncs no em diguis res, perquè no hi tens dret. Deixa'm en pau. M'ho miraré quan em doni la puta gana. Quan em roti, m'ho miraré. Que em deixis en pau, hòstia, Mercero!

Frases del Toni
Als polseres petits"El Lleó, d'un dia per l'altre, va passar de ser un nen a ser un adult, un procés que a l'hospital dura exactament 7 segons, els 7 segons que triga a pujar l'ascensor de la planta infantil a la planta dels grans..."

Al Jordi 
"No sé ni qui ets, ni en qui t'has convertit. Un polsera no és així."

Als polseres
"Crec que hi ha una eclipsi perquè l'univers s'ha adonat que tornem a estar junts. Es la seva manera d'alinear-se a favor nostre. A favor dels polseres"

Frases del l'Ignasi

Al Jordi 
"Ah... Sé el teu secret..."

"Si pogués parlar amb ell ( amb el Lleó ) li diria que ets un capullo. Un capullo que es recorda de tot el que va fer per nosaltres quan vam arribar acollonits a l'hospital". 

Frases d'altres personatges

 La mare del Roc al Roc...
 "Nosaltres sabem el que és lluitar..."

Àlex
"Em deixaré trobar."
 
Roger
"Les promeses són difícils de complir... Potser per això són promeses..."

Assumpta a Rym 
"A mi m'agraden els calbs."
"I una merda, estàs fatal! I és com has d'estar...! Jo encara recordo quan em van treure el primer pit. A mi me n'han tret dos, eh! Del primer fa més de 40 anys i encara nota la seva absència."

La segona temporada de "Polseres vermelles" en xifres

"Polseres vermelles" va acabar la seva segona temporada reunint davant del televisor una mitjana de 684.000 espectadors, amb un 21,6 de quota.  El capítol que posava fi a la temporada i descobria el desenllaç del Lleó després d'abandonar el tractament a l'hospital va ser el segon programa més vist del dia, darrere de la cita setmanal amb l'humor de "Crackòvia".

Aquesta segona temporada, de 15 capítols, ha reunit de mitjana 664.000 espectadors i ha fet un 20,6 de quota. Les audiències demostren que, malgrat que ha estat qualificada com una aposta arriscada i una temporada molt dura, els seguidors s'han mantingut fidels als "Polseres". La primera temporada, de 13 capítols, va reunir una mitjana de 514.000 espectadors, amb un 16,1 de quota.

"Polseres", a internet

La web de "Polseres vermelles" encapçala el rànquing de programes més vistos, amb 500.000 usuaris únics, 2.000.000 de visites i 7.000.000 de pàgines vistes. Pel que fa al consum de vídeos a internet, els vídeos de "Polseres vermelles" també encapçalen el rànquing de programes més vistos.

A TV3alacarta, els vídeos de la sèrie han obtingut una mitjana de 205.000 usuaris únics mensuals i 2.600.000 visualitzacions durant tot el període d'emissió de la segona temporada. El capítol 14, el primer de la segona temporada, ha estat el més vist, amb 131.000 usuaris únics i 215.000 visualitzacions.
 
A partir del tercer capítol de la segona temporada va començar la preestrena en directe per internet, a les 19.30, dels capítols. Aquesta emissió ha reunit una mitjana de 13.000 usuaris únics per programa. A això s'ha de sumar Youtube, on els vídeos de "Polseres" han arribat a les 360.000 visualitzacions.

Impacte a les xarxes socials
 
L'impacte a les xarxes socials de la segona temporada de "Polseres vermelles" ha fet créixer constantment les pàgines de Facebook i el perfil de Twitter de la sèrie capítol per capítol, fidelitzant els seguidors que ja tenia la sèrie i incorporant-ne de nous.
 
La pàgina de Facebook ha crescut en més de 20.000 seguidors des que va començar la temporada i en total s'han superat els 160.000 seguidors. Els "posts" publicats durant aquesta segona temporada mostren una creixent interactivitat, amb 332.866 interaccions, a les quals s'han de sumar els més de 18.000 "m'agrada", 600 comentaris al "post" més social i més de 1.300 retuits del tuit més retuitejat. 
 
El seguiment en directe dels capítols des del perfil oficial de la sèrie a Twitter, @polseresTV3, que va crear-se per a l'inici de la segona temporada, té més de 12.000 seguidors. El minut més tuitejat de la sèrie va aconseguir 12.000 tuits per minut.
 
La sèrie també ha aconseguit ser "trending topic" amb els "hashtags": #polseresvermelles,  #polseresvermelles2 i #Benito, en un dels moments més emotius de la temporada i amb més ressò a les xarxes socials, la mort del Benito, el pare d'hospital del Lleó.
 
L'últim capítol a les xarxes
 
Dilluns, les xarxes van bullir amb més de 10.000 interaccions en els "posts" de la pàgina de Facebook. Durant el capítol, la interacció de Facebook va pujar fins a més de 13.000 interaccions del que s'anava publicant i es va créixer en més de 300 seguidors.
 
A Twitter es va promoure el "hashtag" oficial #FinalPolseresTV3, que des del primer moment del capítol va arribar a ser "trending topic" a Espanya i "trending topic" mundial en tercera posició. A Barcelona, el "hashtag" oficial #FinalPolseresTV3 va estar acompanyat de #polseresvermelles i #Lleó.
 
Els tuits finals del capítol van retuitejar-se més de 300 vegades. A Twitter es va arribar a 1.215.383 impressions amb el "hashtag" #FinalPolseresTV3.
 
El marxandatge al voltant de la sèrie
 
Com no podia ser d'altra manera, "Polseres vermelles" té el seu marxandatge oficial: una samarreta amb la imatge de la nova temporada i una polsera de PVC com la que uneix els protagonistes. Les xifres de vendes constaten el fenomen en què s'ha convertit la sèrie. Segons dades d'el 22 d'abril, s'havien venut 30.000 polseres arreu de Catalunya i 6.000 samarretes tant de noi com de noia.
 
La música de "Polseres"
 
El recull de les millors cançons de la segona temporada de "Polseres vermelles", editat per Música Global Discogràfica, s'acosta a la xifra, 40.000 còpies, que el convertirà, molt aviat, en Disc de Platí.  
 
El disc va arribar a principis d'abril a les 30.000 còpies i s'ha convertit en Disc d'Or, i ha estat situat de manera continuada en els primers llocs de vendes digitals.

Albert Espinosa: "Crec que el Lleó tornarà a lluitar. I crec que se'n sortirà..."

L'endemà del dia de Sant Jordi, en què va ser un dels grans triomfadors amb el seu llibre "Brúixoles que busquen somriures", Albert Espinosa va compartir un xat amb els seguidors de "Polseres vermelles". La resposta dels usuaris de TV3.cat va ser aclaparadora: durant una hora de conversa en línia es van rebre més de 400 preguntes adreçades al guionista. Moltes, demanant per una possible tercera temporada i pel significat de l'últim capítol de la segona.

A la pregunta d'una usuària sobre si el final representa que el Lleó torna a l'hospital, l'Albert va aclarir: "Per mi representa que es deixa ajudar. Crec que tornarà a lluitar. I crec que se'n sortirà... Jo ho vaig fer i crec que ell també ho farà".

Els usuaris també li van preguntar si en algun moment s'havia plantejat un final alternatiu, on el Lleó morís. I sí, se'l va plantejar. "Jo vaig tenir molts amics que van abandonar i eren valents. També teníem al cap que abandonés, però la sèrie és viva i el Lleó està viu i aquest és el final que havia de tenir". Espinosa va confessar divertit que fins i tot havia rebut amenaces a Twitter perquè no matés el Lleó.

També va haver-hi algun comentari de preocupació pel fet que la versió americana pugui desvirtuar l'esperit de la sèrie. L'Albert va voler deixar tranquils els fans de "polseres": "Tant Spielberg com Marta Kauffman estimen molt la sèrie i, a part, coneixen la malaltia de prop. No patiu, que la tractaran bé i no perdrà l'esperit".

I, a les moltes preguntes sobre els paral·lelismes entre la seva pròpia experiència i les trames de la sèrie, va contestar que "hi va haver una Cris molt important a la meva vida", i també una Rym real: "Em costa molt parlar d'ella. Fa temps que ens va deixar però era increïble". A més, ell no va formar part d'un sol grup, sinó de quatre: "Sí, ens dèiem 'pelones' i teníem polseres. Al final, com que vaig ser en 10 hospitals, vaig estar en 4 grups i vaig ser líder, colíder i imprescindible".

De la ficció, de la qual va dir que "És la meva vida de petit. És el meu dolor i la meva alegria feta sèrie", se'n podria fer una pel·lícula? "De moment, no. Però no es pot descartar".

Eva (Elia Solé)



És la companya d'habitació de la Cris. És una noia enigmàtica i molt perspicaç, que de seguida s'adona del problema de la Cris. La seva influència tinrà conseqüències.

Kike (Albert Prat)

És el germà de la Rym. Està molt preocupat per la malaltia de la seva germana, amb qui té una gran complicitat. Sovint va a l'hospital a fer-li companyia.

Dra. Marcos (Caterina Alorda)



És la metge que tracta la Cristina de l'anorèxia. La vam veure a la primera temporada, però a la segona hi té un paper més destacat. És dura i inflexible amb la Cris.

Victor (Àlex Maruny)




És el xicotr de la Cris. es van conèixer a França, quan ella hi va anar a estudiar dansa, i van compartir pis. El noi n'està molt enamorat i té plans de futur pèr a tots dos.

Mariona (Paula Vélez)

Té 10 anys i trastorns respiratoris que l'obliguen a anar sempre amb una màscara d'oxigen. Però això no li impedeix ser la companya d'aventures del Dani i el Lucas.

Lucas (Abel Rodríguez)

Té 11 anys i una malaltia que es coneix com la dels "ossos de vidre", que fa que se li trenquin amb molta facilitat. també admira molt els "polseres", i el seu preferit és el Jordi.